dijous, 30 de desembre del 2010

La part fosca de la maternitat


Quan neix una criatura ens obre la porta a la zona ombrívola de la nostra vida, ens mostra la nostra foscor, la de la relació amb la nostra parella, amb la família i amb l'entorn. I així ens dóna l'oportunitat de posar llum i consciència i poder fer canvis valuosos a les nostres vides per poder acompanyar a la criatura. Però aquesta fosca fa basarda, no sabem què hi trobarem a l'altre cantó i això ens fa prendre una determinació, estem en un dilema, travessem o no travessem aquesta porta?

I quines conseqüències comporta fer-ho? I no fer-ho?

L'ombra conté les nostres misèries, les pors, les violències, les dependències físiques, mentals i emocionals. A l'ombra hi ha els mecanismes automàtics de defensa, els desordres familiars.L'ombra és plena d'enganys, angoixes, tristeses, abandonaments. Negar l'ombra és negar-nos a nosaltres mateixes, negar que som mamífers, animals que lluitem aferrissadament per la supervivència. I fa falta valor per treure's la bena dels ulls i mirar. I veure.

La criatura ja hi és a la foscor, hem de decidir si l'acompanyem o no. Per que ella surti d'aquí li cal temps, confiança i amor incondicional. Contacte físic, alletament a demanda... El sentit de la maternitat és dur la vida de la cria endavant, i això comporta renúncies. La nostra vida no pot continuar essent com era abans d'haver parit. Bé, si que pot ser-ho, si tallem el lligam que tenim amb el bebè i l'abandonem a la foscor per sobreviure nosaltres, les mares.

Si decidim acompanyar al bebè i endinsar-nos junts a aquest nou món que ens proposa cal preparar-se de valent. Hem tingut nou mesos per crear un ambient favorable, buscar la informació necessària, no tant sols per l'embaràs i el neixament si no també pel puerperi i la lactància. Crear una xarxa de relacions que ens il.lumini quant ens perdem per les grutes, ( amigues, família, llibres, doules, terapeutes, grups de lactància...) Com quan emprenem un llarg viatge a un país llunyà i desconegut, que busquem guies, preguntem als metges, ens enduem una bona motxilla i un bon calçat, una lot, piles de recanvi...

Si deixem la criança a l'atzar, tanquem la porta amb pany i ens girem d'esquena a la criatura, decidim no viure aquesta experiència plenament, ens perdem la part que ella ens ofereix i que és rica i transformadora. Si no hi ha el desig de fer-ho ja no cal ni parlar-ne més, però quan hi ha el desig, motor i impuls, ens trobem amb una societat que no acompanya a les dones ni a les famílies en aquest procés. Encara hi ha molt camí per fer. Durant l'embaràs l'efecte “nocevo” dels professionals de la salut és una constant, mai s'està prou prima ni prou grassa, es té poc ferro i massa sucre, els pits amb els mugrons invertits no podran donar de mamar i a les primerices s'els hi farà una episiotomia encara no sigui necessària. Els protocols son insaltables, els parts hospitalaris es medicalitzen en extrem i les cesàrees estan a l'ordre del dia, per no parlar de les epidurals. El nadó es posarà a la incubadora per agafar temperatura, el cordó umbilical serà tallat abans d'hora, es faran anàlisis de sang al taló, es posarà vitamina k als ulls... I no parlem del postpart, amb pediatres prenent les constants i el pes de la criatura una vegada i una altra per constatar que és milllor encara la lactància artificial, per molt que s'omplin la boca de tot el contrari, ja hi haurà l'infermera de torn esperant darrera la porta amb un biberó. No, tota aquesta gent no acompanya a la dona a descobrir la part fosca, no l'ajuden a posar-hi llum. El patriarcat és a l'altre cantó, l'esperen allà amb les vacunes i la llet artificial, els dalsis per la febre i l'alimentació industrial, que d'aquí a quatre mesos aquesta dona haurà de tornar al treball, sotmesa i sense rondinar, i s'haurà de sentir contenta i útil pel bé de la societat.

Però tot i així la dona pot escollir, pot escollir prioritzar la seva vida social i laboral o la de la criatura. Com diu Isabel Villena, llevadora i comare, les famílies s'informen més a l'hora de comprar-se un cotxe que de tenir un fill. I això, malgrat no ens agradi sentir-ho, significa abandó.

Les mares sense suport ho tenen molt més difícil, la supervivència de la mare amb la criatura no serà possible i abandonarà a mig camí si durant la crisi no aprofita per carregar-se de recursos. Recursos que haurà de buscar per si mateixa.

Acompanyar a la criatura i endinsar-nos a aquest nou món ens porta a nedar contracorrent, ningú vol veure a les mares amb nadons als teatres, als llocs de treball, pits que regalimen llet en una oficina, bebès plorant, glopant, pixant-se i cagant-se als bolquers, somicant en un restaurant de tres forquilles, ni tant sols en un espai de meditació budista. Les dones i els nens a casa. Els nadons dins els cotxets, res de braços, xumets per fer-los callar, i avis i guarderies per tenir-los aparcats. Era per això que voliem tenir fills?

No cal tenir-los perque toca, perque ens apreta el rellotge biològic, perque ja hem viatjat i tenim un pis un cotxe una feina i una hipoteca. Una criatura no és una cosa, ni una excusa, ni un tap per omplir el buit. Agafem la corda del desig d'engendrar-los, i fem un llaç ferm i bonic que ens mantingui units durant la criança, que ens permeti acompanyar.los i sigui fàcil desfer-lo quan calgui. Perque puguin volar quan ho desitgin.


(Escrit a partir de la lectura dels llibres de Laura Gutman i de la pròpia experiència com a mare i com a doula)

4 comentaris:

  1. Moltes gràcies per aquesta reflexió! M'hi he sentit molt reflectida i m'hagués anat molt bé en els moments d'angoixa amb el primer fill, quan em sentia molt incompresa.
    Una abraçada ben forta i bona entrada d'any!

    ResponElimina
  2. M'agrada. Ho saps. Ho comparteixo. Difícil el camí de la maternitat, però apassionant, fins i tot amb totes les errades... Mirem els nostre cos, els nostres volums en el camí cap a la maternitat, cap al naixement del nostre fill... és savi i ens dona respostes ... només cal observar una mica i atrevir-se a passar a "la foscor" i fer el camí junts: mare i nadó. Petonets!!!

    ResponElimina
  3. Una reflexió serena des de l'experiència i plena d'emotivitat que ens fa pensar en els rols que juguem en aquesta societat i el grau de domesticació al que hem arribat. Però trobo a faltar, com a home,alguna línea que faci referència al paper del pare. Ajuda a la dona en tot aquest procès de la maternitat i a que pugui pendre aquestes decessions tan importants, tan per a ella com pel nadó ? És còmplice de la seva parella o pot esdevenir un obstacle?
    Crec que el paper de l'home en aquesta rel·lació tan estreta entre mare i fill és més important del que ens pensem, afortunat en la majoria de casos i malhaurat en d'altres. Tot i que ja em avançat molt, perquè ningú no ens prepara i ens fa conscients plenament de l'importàcia de tot plegat? Perquè les dones no ens formeu des de l'infància igual que a les nenes?
    Vosaltres, les dones,teniu el poder de modificar tot això des de l'educació i la formació dels infants.
    Felicitats i feliç 2011.
    Rafa.

    ResponElimina
  4. Àfrica, l'experiència és un grau, tens tota la raó. I cada fill et du un ensenyament, et fa aprofundir encara més, si és que tens les portes obertes. Una abraçada.

    Xon, bé, ja n'haviem parlat, d'aquest "temazo" oi? Hahhaha, sempre és un plaer fer-ho amb tu, marassa! Gràcies guapa.

    Rafa, una proposta, vols fer-lo tu el text de la paternitat? Au, va, anima't, qui millor que un pare per parlar-ne!!!! Si vols ens el mirem i el comentem. Una abraçada.

    ResponElimina