Aquesta no és l'eïxida de casa meva si no la de ca la meva àvia. M'agrada. Em porta molts records. Ara que ella ja no viu a casa seva i que l'eïxida està mig adormida, ja ningú s'asseu a les cadires, només una trista planta, vull recordar les estones viscudes. De nadó, de nena, d'adolescent...
Un post molt maco!!! Paraules boniques sobre un lloc bonic.
ResponEliminaMmmmm m'has fet recordar unes cadires gairebé iguals que la meva "àvia" de Suïssa tenía i en les que sèiem a prendre el té, quins records meravellosos!!
ResponEliminaGràcies
Un rinconcito precioso! :)
ResponEliminaaquestes cadires havien sigut dels meus pares, les tenien a la terrassa quan jo era petita. Després la meva àvia les va aprofitar. Ara me n'alegro però de joveneta les trobava incòmodes. Que bé que les iaies ens hagin ensenyat a recuperar i reciclar! Ja me n'aniria a Suissa ara mateix.
ResponElimina