diumenge, 6 de juny de 2010


Aquesta no és l'eïxida de casa meva si no la de ca la meva àvia. M'agrada. Em porta molts records. Ara que ella ja no viu a casa seva i que l'eïxida està mig adormida, ja ningú s'asseu a les cadires, només una trista planta, vull recordar les estones viscudes. De nadó, de nena, d'adolescent...

4 comentaris:

  1. Un post molt maco!!! Paraules boniques sobre un lloc bonic.

    ResponElimina
  2. Mmmmm m'has fet recordar unes cadires gairebé iguals que la meva "àvia" de Suïssa tenía i en les que sèiem a prendre el té, quins records meravellosos!!

    Gràcies

    ResponElimina
  3. aquestes cadires havien sigut dels meus pares, les tenien a la terrassa quan jo era petita. Després la meva àvia les va aprofitar. Ara me n'alegro però de joveneta les trobava incòmodes. Que bé que les iaies ens hagin ensenyat a recuperar i reciclar! Ja me n'aniria a Suissa ara mateix.

    ResponElimina