dijous, 4 de març de 2010

La Sylvia em proposa d'explicar 6 coses a l'atzar i compartir-ho...




A veure, 6 coses... Ai, costa una mica però va, les primeres que em passin pel cap.

1- Dels 16 als 18 anys vaig viure a Tenerife. Mai havia sortit del poble o sigui que va ser una gran aventura. D'aquella època han quedat alguns amics i amigues que ens seguim bàsicament pel facebook, el jazz, les marees, els viatges, alvocats i pa de Las Aguas a San Juan de la Rambla, els galls de Don Pedro que els criavem al barranc de csa, els sandwitxos "Mixtos" de La Escalera davant del Lago Martianez, els concerts del Suso, el carnaval a Santa Cruz, els pinitos al laboratori de fotografia a l'institut... Uf, quants records!!!

2-M'agrada el teatre. Més que això, m'apassiona. L'escenari em fa sentir viva, vibrant, em fa bullir la sang. Sí, tinc el verí del teatre a dins. M'agrada llegir-lo, escriure'l, veure'l, fer-lo... Si us ve de gust veure alguna coseta aquí la teniu: http://www.vimeo.com/6222436

3-He parit les meves dues filles a casa, i prendre aquesta decisió i tirar-la endavant va ser la revolució més gran de la meva vida. Tot el que suposa a posterior, la criança, l'educació, l'alimentació, l'estil de vida, tot va canviar. Quin goig més gran, quina meravella poder-ho viure amb consciència i responsabilitat. Segueixo amb aquestes...

4- És a dir, fent escola a casa, educant a demanda, escoltant el ritme de les criatures i el dels adults. No sempre flueix com una voldria però així va, trobant l'equilibri en moviment.

5-Sóc llunàtica. Les nits de lluna plena no puc dormir. Em surten pèls a la barba, a les orelles als pits i m'he de posar a escriure, dibuixar, disertar, cuinar, pintar parets... I quan hi ha lluna negra...val més que no us ho expliqui!!!Hahahaha!

6-Estimo les meves amigues, sí, com si fós adolescent. Les meves mestres i companyes de vida. Tinc amigues d'internet, de família, literàries, a distància, de telèfon, d'abraçades, de festa, de teràpia, de paella, de criança, de néixer i créixer i de teatre. Des que sóc mare que s'ha anat creant una xarxa que em sosté i m'ampara, m'ajuda i m'acompanya. Ara ja no tinc por d'enfonsar-me per que les meves són el meu aixoplug, i puc capbussar-me mentre aprenc a nedar.

2 comentaris:

  1. Moltes gràcies per compartir!

    És molt maco això que has escrit de les amigues i és tan veritat, amb elles no tenim por d'ofegar-nos perquè sabem que ens ajudarán a nedar.

    Petons

    ResponElimina
  2. Nenaaaaa, si que fèia temps que no corria per aquí!!! ja m'ho deien que erets rareta, però a mi m'encanta, ji ji... és el que té la creativitat... a mi m'agafen uns puntassos brutals, lo que els porto en secret (shhhhhhhhhh)

    Un petonàs a aqueta gran família!

    ResponElimina